Osaka, posta de sol a l'edifici Umeda.
El temps deu ser relatiu, des d'aqui dalt els trens van molt lents, tampoc no hi passen gaires coses a la distancia. Com quan preguntes a casa des de lluny i et responen que com sempre...
La ciutat s'esten fins els limits desdibuixats per la presencia d'unes muntanyes i nuvols densos, la llum es filtra i desapareix... el sol tambe...
Silenci... ara penso que un japones podria ben be traslladarse a una d'aquestes muntanyes virtualment, cada cop que prolonga un silenci, una pausa.
Hi ha qui diu que al meditar visualitza una muntanya, que ell es una muntanya...
Encara ara i com el primer dia, miro el mirall d'algunes persones que em vaig trobant i m'extranyo, d'aquella calma constant que desprenen mentre sembla que ja saben sense mostrar, nomes amb una pausa.
Per mi ara aqui, dalt de l'edifici, amb una mica mes de dificultat? Osaka, qui sap si hi he de tornar?
Ara mateix, i si la vida fos alguna cosa mes enlla que els diners i intercanvis de les ciutats...
?
desapareixer a una d'aquelles muntanyes,
fisicament,
interiorment,
respirant

la distancia que pren el pintor quan pinta un quadre i es pren una pausa,
si a falta li dona la volta al marc i es torna a allunyar,
per que no?