un dia qualsevol,
començant a teclejar... per aconseguir escriure, sobre el què¿
ja ho veurem mentre les lletres van apareixent davant dels meus ulls
enllaçant la següent i dient alguna cosa, el buit...

Un dilluns pel matí, sense un cap de setmana mirant enrera, potser un cap endavant. Són les 9.30 i el cel és gris. Comença a caure alguna gota, a mig camí del despatx en cauen unes quantes més. Sortejant els cotxes i tapada pels carrils drets i gràcies a la ronda elevada evitant una dutxa.
Deu minuts més tard el diluvi des de l'interior, m'he salvat d'una caiguda a la piscina.
Dia de reunió i acabant de preparar les propostes amb els companys, últims canvis, arriben els clients cap a la 1. A les 2 tenen gana així que marxem tots i agafem unes maquetes i plànols i seguim mentres dinem al restaurant italià que fa poc hem inaugurat. L'alemany ens convida, una pasta, un pa, els jocs olímpics des de la pantalla projectada, i mentrestant menjar i treballar, no riuen molt, no expressen els seus sentiments, els expressen amb els missatges, la comunicació del missatge i no de l'expressió. Costa d'entendre.

Tornem a la oficina, un espai hiperaprofitat, és Tokyo... les cortines fan parets i apareixen quan fan falta, desapareixen i entre els prestatges un envà espia. Un sol espai, petit i que costa d'esbrinar. Inclús de passar d'un lloc a l'altre... el país de Liliput
Els clients han seguit el camí i la reunió segueix, de fet no ha parat, tot i que entremig tenien gana... itadakimasu!