Arrivant a classe de japonès amb uns minuts de més... em trobo amb un company.
Feia temps que no venia, i ens posem a parlar. M'explica que està casat amb una japonesa i que cap dels dos parla un idioma comú. Ell és americà.
La seva feina tracta d'algo que per a la majoria seria desconegut, és mestre d'energies, per dir-ho d'un punt de vista que personament trobo interessant, de comunicació no verbal. 
La seva dona, japonesa, també treballa al mateix camp.
Explica que al principi no podien parlar, que no els feia falta. Que durant els vuit mesos de novios vivien separats, cadascú al seu país la major part del temps. I que no els feia falta comunicar-se verbalment, almenys no si no es tractava de parlar de diners, factures, o demés...
Tindrà un punt estrany, de bogeria, ininteligible per a molts, eròtic per a altres... però un cop superada la barrera de jutjar si el que fa t'ho creus o no sense conèixer... t'interessa endinsar-te en un nou punt de vista, des de l'experiència de l'altre. 
Explica que havia sigut enginyer fins que un dia, després d'anys d'aprenentatge per simple divertiment o hobby, va decidir conevertir-ho en la seva professió.

Llegia fa poc una entrevista o en algun lloc el comentari respecte la llengua, la qual era calificada d'eina molt arcaica i  tosca de la comunicació humana.

I ara faré un paral·lelisme d'aquesta tosquetat i diré que aquí al japó se li dóna una gran importància a la manera indirecta del llenguatge, a fer de l'endevinar el que l'altre està pensant un valor més alt que el del propi contingut del missatge, quin dels canals comunicatius l'inclou?